diumenge, 29 de gener del 2012

MANUEL RIVAS Liquidadores. El País. Edición impresa

En una aldea de alfareros, en Buño, en la Costa da Morte, cada casa es un taller y cada taller un espacio que crea espacios, un humilde big bang. Con un puñado de barro, la mirada fértil, las manos sinceras y el impulso de un pie que hace girar el cosmos, el alfarero ha hecho nacer en minutos hipnóticos una pieza astral y revolucionaria: la viradoira. Es un logro estético y muy útil: sirve para darle la vuelta a la tortilla. Justo lo que haría falta para hacer frente a este rapto de Europa por poderes más o menos ocultos. Una gran viradoira, que diera la vuelta a la tortilla antes de la sustracción total de los huevos. La proximidad a la arcilla crea confianza. Este oficio parece pertenecer a la estirpe de lo inextinguible, pero el alfarero nos despierta de la ensoñación. Él y sus compañeros han recibido una carta en la que se les comunica la disolución de la sociedad de desarrollo que habían puesto en marcha, de acuerdo con la Administración pública. La iniciativa había reactivado la comarca. Eso sí, pueden pasar a retirar las piezas que habían donado para el museo. Y que no se crean una excepción. Lo mismo se ha hecho, dice la misiva, con todas las sociedades semejantes. El signo de los tiempos, etcétera.
 Pero toda mi atención se concentra de repente en la figura del firmante. No en su nombre personal, sino en el cargo. ¡El Liquidador! Firma así: El Liquidador. No sabía que existía ese alto cargo. Creo que se le escapó. Esa palabra es una huella en el barro. Ahora empiezo a entender de verdad lo que pasa. Muchos que presentan la apariencia de sesudos tecnócratas, políticos, banqueros, obispos o jueces, son en realidad liquidadores. Se aprovecha la crisis para liquidar los avances democráticos. ¿Cómo se reconocen? Tienen una contraseña obsesiva, mafiosa: el ajuste. El ajuste de cuentas, por supuesto.

diumenge, 15 de gener del 2012

Textures ceràmiques. Anna Salas.


La paraula  textura es fa servir per expressar l’aspecte superficial d’una matèria o d’un objecte que el fa diferent dels altres.
La característica principal de les textures és la uniformitat. Estan construïdes de molts elements que es troben repartits uniformement per tota la superfície de l’objecte. A les peces de ceràmica les textures poden ser uniformes amb tota la peça o combinant diferents textures per tota la superfície ( textures casuals).
La textura d’una superfície la perceben per mitjà dels sentits del tacte i de la vista. A ceràmica es perceben a traves del tacte, són les anomenades textures tàctils. Són textures que  porten relleu al suport de la peça. No totes les textures produeixen les mateixes sensacions a qui les contempla. Segons les sensacions es poden classificar com a transparents, opaques, mates, brillants, toves, dures, etc. també les podem classificar en funcionals, estètiques i expressives.
Crear textures als suports ceràmics és una tasca molt gratificant i que està vinculada  a la composició de les  diferents pastes ceràmiques i a les diferents tècniques decoratives plàstiques.
Anna Salas està treballant textures pròpies sobre suports de pasta ceràmica de baixa temperatura en concret sobre la pasta PM ( 970º - 1025º C ) aplicant engalbes de diferents colors a sobre i acabant la superfície amb esmalts transparents i mates.
Cada pasta ceràmica té unes característiques particulars pel que fa al color, la plasticitat, l’ assecat, el relleu... qualitats que li atorguen que siguin pròpies.  





dilluns, 2 de gener del 2012

Vilanova i la Geltrú.“Més enllà de Cumella

Antoni Cumella. Museu Víctor Balaguer

Josep Llorens i Artigas. Museu Víctor Balaguer

Antoni Ruíz. Museu Víctor Balaguer.

Antoni Cumella. Museu Víctor Balaguer.



L’exposició “Més enllà de Cumella” parteix de la creació ceràmica contemporània. Aquesta mostra estava articulada en dos espais; el primer espai el trobàvem a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú on es va realitzar aquesta exposició del 21 d’octubre al 4 de desembre de 2011 amb obres d’Antoni Cumella, Josep Llorens i Artigas i Antoni Ruíz.
Era un conjunt de ceràmiques que es custodia en el fons d’aquest museu. Aquestes peces formaven part  de la col·lecció d’art contemporani procedent de la cúpula del Coliseum de la Gran Via de Barcelona, el lloc on es va intentar crear el primer Museu d’Art contemporani del país, liderat per Alexandre Cirici  i per Cesàreo Rodríguez Aguilera. El segon espai estava ubicat al Centre d’Art Contemporani La Sala, on podien trobar les obres d’artistes vinculats a Internacional Academy of Ceramics: Monserrat Altet, Maria Bofill, Joan Carrillo, Carme Collell, Teresa Gironès, Mia Llauder, Madola, Teresa Capata, Joan Serra, Isabel Barba Formosa i Carles Vives.